Sota l’enunciat de “Naturisme social, salut pública i autogestió política”, el Doctor Uriarte ens va regalar el passat divendres 3 de juny, una xerrada esclaridora i inspiracional a la darrera edició de l’Ecosí de Girona.
Sinopsis de la xerrada:
El “Naturisme social” apareix a la nostra cultura fa prop de 300 anys, quan es produeixen les grans migracions del camp a la ciutat, es creen nuclis urbans complexes, i l’individu, en desconectar-se dels quatre elements (terra, sol, aire i aigua), els troba a faltar, ja que són els elements bàsics per a la continuitat de la vida. A aquest moviment se li posa nom quan apareixen les primeres societats industrials.
Com a Naturisme s’entén el coneixement dels mecanismes d’autorregulació propis i de la comunitat per afrontar un conflicte. La capacitat d’autogestió per sortir d’un desequilibri, al qual s’ha arribat per mitjans propis també (desconexió amb la Natura). S’entén que la vida és un continu desequilibri, per tant l’èsser precissa d’aquests mecanismes per tal de sobreviure, necessita trobar maneres de canviar la realitat.
En aquest aspecte, el Naturisme promou l’autonomia de l’individu a l’hora de resoldre conflictes, utilitzant recursos propis i comunitaris, i no depenent de la subministració d’un producte, a diferència del sistema mèdic convencional.
Els desequilibris que porten a l’individu al conflicte, venen donats per dèficits o superhàbits. Els dèficits (d’aliments) creen epidèmies, mentre que els superhàbits (ingesta excessiva d’energia i/o fàrmacs) creen accidents, càncer, i malalties metabòliques. La quarta causa de mortalitat al món està vinculada als fàrmacs.
El Naturisme no marca una frontera entre la vida i la mort, entenent aquesta com un procés més de la vida, i entenent també que hi ha una part de l’individu que va més enllà de lo físic. Per aixó, es considera necessari canviar la cultura de la mort, ja que possiblement calgui rebaixar l’esperança de vida general ja que no hi ha recursos sanitaris per a guarir la població mundial. Però es pot treballar, per contra, en la qualitat de vida. Tot i que una millor qualitat de vida pot comportar una menor esperança de vida.
El sistema de Salut Pública també neix amb les ciutats. Inicialment era una manera de protegir la població d’epidèmies, però acaba afavorint les classes altes en detriment de les baixes.
Actualment la Salut Pública no capacita l’individu per resoldre conflictes ni per prendre consciència del seu sistema intern, més aviat s’acaba donant una cronicitat on entren en joc uns interessos econòmics (consum de fàrmacs de per vida). Per contra, els mecanismes d’autorregulació poden no buscar la preservació de la vida, sino la mort, com a ressolució d’un conflicte. Però sota el prisma del Naturisme, la mort cobra unaltre existència.
La “medicalització” no promou el nèixer i morir a casa, i és costosa, desigual i innecessària. L’alt nivell de tecnologia de la que gaudim en els païssos desenvolupats és en detriment de la pobressa d’altres païssos.
El concepte d’autorregulació és clau per entendre el Naturisme, tant en macrosistemes com en microsistemes, i sempre a través d’entendre el motiu del desequilibri. Sense promoure l’autorregulació podem fer servir elements naturals, però no estar fent Naturisme, sino prescripcions “de bata verda” amb la mateixa mentalitat que els de “bata blanca”.
